La capseta de petons

Una vegada hi havia un pare que va renyar la seva filla petita molt severament, per malgastar un tros de paper de regal daurat molt bonic i molt car. En aquells temps hi havia escassedat i no es podien permetre malbaratar res de res. La nena, que havia embolicat amb el paper daurat una capseta que ella mateixa havia construït, en veure el seu pare tan enfurismat va arrencar a plorar desconsoladament.

L’endemà, que era l’aniversari del pare, la nena va portar la capseta embolicada amb el paper daurat i li va donar al seu pare. El pare una mica avergonyit, va obrir el paquet i la capseta i la seva alegria es va transformar en ràbia i decepció, quan va veure que la capsa estava buida.

– “És que no t’hem ensenyat que no s’han de malgastar les coses?” – li va dir visiblement enfadat – “has utilitzat aquest paper tan car per embolicar una capsa buida!”

La nena trista i embotzegant-se, li va respondre que la caixa no era pas buida. Ella mateixa l’havia omplert de petons perquè els agafés quan estigués lluny, de viatge, quan se sentís solet, preocupat, feliç o enyorat.

El pare amb un nus a la gola i visiblement emocionat li va demanar pedró i la va abraçar fortament mentre li deia que aquell era el millor regal que mai li havien fet a la vida.

Diuen que el pare va conservar la capseta durant tota la seva vida i que fins i tot quan la nena va ser gran i va marxar de casa per fer la seva pròpia família, de tant en tant el pare, quan sentia enyorança, obria la capseta i treia un petó de dintre.

I és que tant fa si és nadal o la festa d’aniversari, no hi ha cap regal tan preciós com l’amor que sentim pels nostres éssers estimats.